Autora: Elisabet Vila Jordà
Enginyera sènior de transports de Joint Assistance to Support Projects in European Regions (JASPERS – Banc Europeu d’Inversions)1
Les carreteres i el transport per carretera són un dels temes estrella del debat sobre com lluitar contra el canvi climàtic en les seves dues vessants: la mitigació i l’adaptació.
La mitigació del canvi climàtic consisteix a abordar les seves causes. Es tracta d’introduir mesures que garanteixin la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Aquí podríem pensar a implementar un carril exclusiu bus o la reducció de la velocitat màxima en vies d’alta capacitat.
En canvi, l’adaptació al canvi climàtic consisteix a tractar les conseqüències inevitables i inclou totes aquelles mesures que minimitzen els riscos associats. Aquí la imatge que ens ve al cap podria ser la de noves necessitats de protecció de talussos per risc d’esllavissada o de pujada de rasant en localitzacions específiques de la carretera.
Els enginyers de Camins tenim un rol clau davant d’un dels majors reptes d’avui en dia: la mitigació i adaptació davant el canvi climàtic
Actuar en les dues vessants és fonamental i un dels reptes actuals de l’Enginyeria de Camins. Per una part, el transport en carretera és responsable de la major part dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) del sector transports, que representa més del 20% dels GEH a Europa -el segon sector després de l’energètic-. D’altra banda, els esdeveniments climàtics extrems que hem viscut recentment, com les riuades que han inundat un gran nombre de carreteres, els impactes de les onades de calor o l’alt risc d’incendi, etc; fan evident la necessitat d’actuar per tal de minimitzar-ne els efectes a la xarxa viària.
És clar doncs que els enginyers de Camins tenim un rol clau davant d’un dels majors reptes d’avui en dia. El canvi climàtic no és un dels capítols o formalitats administratives a complir dins els processos d’anàlisi mediambientals dels projectes. Cal que sigui part de les consideracions reals de la planificació, desenvolupament, implementació i gestió de les infraestructures de mobilitat si realment volem aconseguir que aquestes siguin sostenibles i resilients.
En el context de l’Acord de París, Europa estableix objectius climàtics clars amb el famós Green Deal (Pacte Verd): la descarbonització i la resiliència climàtica pel 2050. En aquesta base, la Unió Europea posa sobre la taula un paquet de reglaments associats als fons europeus com a marc de suport pel gran repte que suposa la transició energètica i la resiliència. En l’àmbit nacional, es desenvolupen els Plans Nacionals d’Energia i Clima on s’especifiquen objectius de reduccions d’emissions de GEH12 i, progressivament, es formalitzen lleis amb objectius nacionals per a cada sector. A escala urbana -les ciutats tenen un paper clau en la descarbonització-, es fixen també objectius de neutralitat climàtica, inclosos objectius de neutralitat a 2030.
Aquestes reglamentacions i directives tenen una transposició i aplicació específica per al sector, com per exemple en requeriments derivats de la taxonomia, del principi de no causar danys significatius o, més específicament, la nova proposta de reglament sobre el desenvolupament de la RTE-T amb l’objectiu d’una xarxa més verda d’acord amb la nova Estratègia Europea de Mobilitat Sostenible i Intel·ligent. D’aquí parteixen les estratègies d’electrificació necessàries per assolir els objectius de reduccions d’emissions fixats pel país. Malgrat els esforços, però, s’està per sota d’assolir els objectius que es plantegen pel desplegament de carregadors elèctrics previstos en l’estratègia de mobilitat europea, per exemple.
El canvi climàtic és un repte, i com a tal també una oportunitat pel sector
Addicionalment, la majoria dels fons europeus pel programa financer 2021-2027 estan subjectes als requeriments sobre la defensa contra el canvi climàtic en les inversions (climate proofing). En aquest sentit, els projectes d’infraestructures que es presentin per a cofinançament europeu han de demostrar la compatibilitat amb l’Acord de París que vol dir, per una banda, compatibilitat amb els objectius de reducció d’emissions de GEH i, per l’altra, la seva resiliència al canvi climàtic. Pel que fa al primer requeriment, serà necessari realitzar el càlcul de la petjada de carboni del projecte d’infraestructura així com la seva monetització en l’anàlisi cost-benefici, i la seva verificació de comptabilitat amb l’objectiu d’emissions. Per altra banda, és necessari fer una anàlisis de les vulnerabilitats i riscos al canvi climàtic per assegurar que es preveuen les mesures d’adaptació necessàries.
A més, la justificació dels projectes de carreteres ha d’anar fortament lligada a la seva definició dins d’una planificació de la mobilitat que visa als objectius de canvi climàtic proposant diferents mesures que, en conjunt, permetran assolir-los. L’èxit de la descarbonització requereix una planificació de la mobilitat que sigui global i robusta com a base per identificar aquelles mesures necessàries i monitorar el seu impacte. Les anàlisis de vulnerabilitat i riscos de les xarxes de transport representen una eina fonamental per identificar les necessitats en adaptació.
El canvi climàtic és un repte, i com a tal també una oportunitat pel sector, per reconsiderar aspectes des de la planificació fins a l’operació que contribueixin a la resiliència climàtica així com en l’objectiu de descarbonització.
